“Recordem el passat no sols mitjançant paraules, imatges i històries, sinó també a través d’hàbits crònics de tensió, de moviment i de postura”.
Ressenya del llibre de Pat Ogden i Janina Fisher (2016). Psicoteràpia Sensoriomotriu. Intervencions per al trauma i la inclinació. Bilbao, Espanya: Desclée de Brouwer.
La psicoteràpia sensoriomotriu és una forma de teràpia que es fonamenta en la interconnexió entre cos i ment a l’hora d’abordar i sanar traumes emocionals i psicològics. Combina la psicoteràpia tradicional amb enfocaments somàtics, centrant-se en les sensacions físiques, els moviments corporals i les respostes fisiològiques de l’ésser humà. En realitat, progressivament les teràpies mentals han anat incorporant el nou paradigma de l’ésser humà com una ment incorporada immersa en un context sensorial i no sensorial amb el qual manté una complexa relació bidireccional.
D’acord amb el model de la psicoteràpia sensoriomotriu, els traumes i les experiències doloroses poden quedar “marcats” en el cos i es manifesten a través de símptomes físics, emocionals, conductuals i cognitius. En centrar l’atenció en les sensacions corporals i en els patrons automàtics de moviment, es pot accedir a records i emocions “emmagatzemats” al cos, el que permet a l’individu processar i treballar tant les experiències de trauma simple com les relacionades amb traumes complexos.
A través de recursos o tècniques de mindfulness, respiració conscient i moviments corporals guiats, es treballa per a aconseguir que el pacient adquireixi eines que li permetin regular les seves respostes automàtiques al malestar. Aquestes eines, juntament amb l’aliança terapèutica, afavoreixen crear un espai de seguretat on la persona pot anar elaborant d’una altra forma les seves experiències de vida i els patrons que aquestes han anat instaurant de manera, sovint, inconscient. El terapeuta col·labora amb el pacient donant suport, validant i explorant les experiències del passat i del present per tal de comprendre i reparar el malestar emocional provocat i les respostes que ha elicitat i que poden perpetuar aquest malestar en el temps. És a dir, acompanya el pacient en l’aprenentatge de l’escolta de les sensacions corporals.
No és el mateix estudiar i descriure un pensament (“sempre estaré sola, ningú em voldrà, soc un frau, en tinc la culpa”), que una emoció (“estic trista, tinc pànic, estic ansiosa”), que una sensació corporal (“les meves mans estan estretes, l’aire entra amb dificultat, la postura s’encorba”). Treballant des de la sensació, la persona pot anar connectat amb el seu cos i anar afluixant patrons d’acció que li permeten regular-se en el present, alhora que allibera tensions procedimentals apreses. En aquest sentit, el treball de discriminar és molt important en aquest enfocament. En la teràpia es procura que la persona pot entrar en un estat més neutral des del qual pugui enfrontar-se a les seves emocions sense desbordar-se.
En resum, incorporar abordatges terapèutics com la psicoteràpia sensoriomotriu afavoreix que els pacients aprenguin a connecta amb la capacitat de la neurocepció i regulació dels afectes, desenvolupant major consciència de les seves sensacions físiques i emocionals i dels seus patrons apresos, molts dels quals perpetuen el seu malestar. Tot això afavoreix que es relacionin amb el que els succeeix de manera més conscient, la qual cosa els ajudarà a viure i a relacionar-se millor amb el que els envolta.
