Una mirada clínica i cultural a l’ús de substàncies en contextos sexuals
Fa unes setmanes, un noi va anar a consulta després d’una sessió de chemsex de més de 18 hores. No era la primera vegada. El que va començar com una exploració del plaer havia esdevingut un cicle difícil de sostenir. Estava cansat, angoixat, i amb la sensació d’haver perdut el control. I, tot i això, també parlava d’aquesta experiència com un espai de llibertat, connexió i desig.
El fenomen del chemsex (ús intencionat de substàncies psicoactives en contextos sexuals) ha guanyat visibilitat clínica i social en els darrers anys, especialment a Catalunya. Encara que se sol associar principalment a homes que tenen sexe amb homes (HSH) dins del col·lectiu LGTBIQ+, reduir-lo a una pràctica de risc o a una mera conseqüència del patiment seria una simplificació.
Les substàncies més comunes (mefedrona, GHB/GBL, metamfetamina, cocaïna, ketamina) s’utilitzen amb finalitats diverses: intensificar el plaer, desinhibir-se, perllongar la trobada sexual o aprofundir l’enllaç amb altres. Lluny de ser només una forma d’evasió, en molts casos representa una cerca activa de transcendència, alliberament i afirmació del desig.
Una experiència dionisíaca
Per entendre millor aquest fenomen, resulta útil recuperar la distinció nietzscheana entre allò apol·lini (ordre, forma, control) i allò dionisíac (desbordament, intensitat, pèrdua del jo). El chemsex, en molts sentits, pertany a aquest segon registre: cossos que s’expandeixen, límits que es dissolen, desig que frega allò sublim o allò destructiu.
Aquest enfocament simbòlic permet matisar les narratives dominants que el presenten únicament com a patologia o com a reflex d’una vulnerabilitat estructural. Si bé en molts casos hi ha trauma, exclusió o dolor al rerefons, també hi ha eleccions conscients, desitjos legítims d’explorar i una certa normalització del consum en entorns específics del col·lectiu.
En alguns cercles, l’ús de substàncies funciona fins i tot com un codi de pertinença. Per a moltes persones, aquestes pràctiques no responen tant al patiment com al desig de connexió, a una experiència de comunitat o a una manera d’explorar el cos i la sexualitat des d’altres indrets.
En altres casos, el chemsex també expressa una necessitat de “recuperar una part de la vida que no es va viure lliurement”. Per a molts homes gais o bisexuals, l’adolescència i la joventut va estar marcada per l’ocultació del seu desig, la por o la repressió. L’ús de substàncies en trobades sexuals pot funcionar llavors com una manera de compensar aquesta pèrdua: una reescriptura simbòlica del que no va poder ser. Viure avui, i amb intensitat, allò que abans va ser negat. També hi pot haver un intent de resistir a l’envelliment, de sentir-se desitjat, vital, jove. Aquesta cerca no és superficial: té un pes emocional i reparador que ha de ser escoltat i comprès a l’acompanyament clínic.
Quan esdevé un problema clínic?
El risc apareix quan aquesta pràctica, que pot començar com a voluntària o plaent, entra en un circuit de retroalimentació difícil de trencar: substàncies amb un alt potencial addictiu combinades amb l’acte sexual, que ja és un potent reforçador biològic i emocional.
Amb el temps, aquesta associació pot generar una dependència complexa on el desig sexual queda estretament vinculat al consum. Les conseqüències apareixen en múltiples plans: físic (alteracions del son, ITS, sobredosi, neuropatia), psicològic (ansietat, depressió, ideació suïcida, deteriorament del vincle amb el cos, trastorn psicòtic) i relacional (aïllament, dificultat per establir vincles afectius o sexuals sense mediació de substàncies).
Sovint, el deteriorament és progressiu. Moltes persones busquen ajuda només quan el consum ja s’ha cronificat o ha començat a interferir de manera greu a la seva vida quotidiana. Per això, és clau fomentar una cultura de prevenció, informació i acompanyament primerenc, lliure d’estigmes.
Una aposta per la intervenció integral: escoltar sense jutjar, acompanyar sense imposar
El treball terapèutic amb persones que practiquen chemsex exigeix una posició ètica i clínica clara: acollir sense moralitzar, intervenir sense estigmatitzar i sostenir el malestar sense reduir-lo únicament a una categoria diagnòstica. L’aliança terapèutica s’ha de construir des de la confiança, el respecte a l’autonomia i una comprensió profunda del context sociocultural, relacional i subjectiu on emergeixen aquestes pràctiques.
En molts casos, el chemsex s’acompanya de problemàtiques que requereixen abordatges específics: addiccions complexes, trastorn psicòtic, símptomes depressius o trastorns d’ansietat, entre d’altres. Reconèixer aquestes realitats clíniques no implica descuidar el pla del sentit, l’agència i el desig. Per contra, un enfocament integral ha de poder sostenir totes dues dimensions: la del símptoma i la del significat.
En el cas específic dels professionals de la salut o de professions amb alta responsabilitat social, és crucial considerar fins a quin punt el consum pot posar en risc la seguretat de la seva praxi. En aquests casos, és fonamental que la persona prengui consciència del possible impacte negatiu per a tercers, com a línia ètica i deontològica que no s’ha de traspassar.
Demanar ajuda no sempre és fàcil per als professionals sanitaris que presenten trastorns mentals, i encara menys quan es tracta d’addiccions. Això és degut, entre altres raons, al fet que l’estigma associat a aquests problemes és fins i tot més gran en aquest col·lectiu.
En el cas del chemsex, la seva dimensió lúdica, exploratòria o fins i tot alliberadora pot entrar en conflicte amb el reconeixement del dany quan comença a afectar diverses àrees de la vida, inclosa la laboral. Les fantasies de control poden ser més intenses que en altres formes d’addicció, i la possibilitat de rebre ajuda es pot viure com una amenaça a l’autonomia o a la competència professional.
Des de Clínica Galatea, apostem per un model d’intervenció basat en la diversitat, l’escolta activa i el treball interdisciplinari, perquè la salut mental no es pot deslligar del context cultural, identitari i simbòlic en què es construeix. Com a professionals, el nostre paper no és només tractar els símptomes, sinó estar disponibles per explorar, juntament amb els qui atenem, les arrels, el sentit i les possibilitats de transformació d’aquestes experiències. Sense aquesta comprensió prèvia és molt difícil assolir el camí de la deshabituació, quan s’ha establert una addicció de què el subjecte no pot sortir i que no només compromet el seu benestar personal sinó la seguretat de la seva praxi professional. Prendre consciència també d’aquest impacte potencial negatiu en un mateix i en altres és part essencial del procés terapèutic.
Toni Gata
Psicòleg
