S’anomena procrastinació a l’acció de diferir o postergar l’execució d’una acció. Sovint no es limita a una conducta puntual, sinó que fa referència a la tendència d’algunes persones a demorar o ajornar el compliment de tasques. D’altra banda, s’anomena burnout una síndrome d’esgotament físic, mental i emocional, a més de desmotivació, causada per l’estrès crònic, sobretot, però no només, en l’àmbit laboral. Es presenta en professions o comeses que tenen un alt component vocacional o de lliurament. En el col·lectiu sanitari la prevalença del burnout ha anat in crescendo, entre altres motius, per l’increment de la sobrecàrrega assistencial, la fragmentació progressiva de les tasques de cura i l’absència d’accions decidides per cuidar els professionals i els seus equips.

Potser, en referir-nos a ajornar tasques, no es tracti tant de “no donar abast” –com pot ser el cas en el context clínic actual– quant d’un cercle viciós que perpetua el malestar i accentua la desmoralització dels professionals. Efectivament, la procrastinació, des d’un punt de vista moralista, es pot titllar de vagància o indolència. I, fins i tot, n’hi ha que defensa que pot ser una forma de resistència davant de l’imperatiu de productivitat creixent i inesgotable. Però no és el propòsit d’aquest article entrar en aquestes consideracions, sinó identificar quan és font de patiment i amaga el subjecte en una espiral negativa de què no pot sortir.

Habitualment, aquesta tendència a no afrontar sorgeix de la manca de discerniment sobre què és urgent, prioritari o normal. En aquest tipus d’afrontament, es fa una anàlisi i se’n prenen decisions, traçant, tan sols imaginàriament, un full de ruta –de diferents accions i temps assignats– segons la importància que considerem que tenen les tasques que tenim encomanades. El criteri per decidir la pressa a afrontar alguna cosa té en compte tant factors relacionats amb l’elecció personal com les necessitats del lloc de treball. Quan es demora una tasca després d’aquest exercici crític no es considera que estiguem procastinant, sinó quan, de manera habitual, “deixem per demà allò que podem fer avui”.

D’altra banda, cal assumir que les accions humanes no són perfectes encara que tinguem el propòsit de fer-les tan bé com sigui possible. De fet, la perfecció és més un atribut mental que no pas una realitat constatable. Fixar-se metes inassolibles sol portar aparellada la decepció i també la inacció. És més senzill “anar fent”, sense presses i sense pauses, tot havent-ne discernit com abans, en funció de la importància del que ens proposem.

Tipus de procrastinació

Es parla de dos tipus de procrastinació:    

Procrastinació “relaxada”

És la conducta a què condueix la distorsió cognitiva que privilegia allò obtingut a curt termini, generalment amb immediatesa, ignorant les accions que es necessiten per aconseguir objectius a mitjà-llarg termini. En realitat, encara que “em senti bé” no fer-ho ara, tard o d’hora caldrà afrontar allò que demoro. A més, moltes accions fructifiquen després d’un esforç sostingut. I, fins i tot, de vegades, no hi ha recompensa immediata, cosa que ens obliga a engegar noves maneres d’aconseguir el que pretenem.

Procrastinació “ansiosa-temorosa”

Se solen posposar les activitats de més importància –mentalment sobrevalorada– per una elevada autoexigència i/o perfeccionisme. Freqüentment la por del fracàs s’alleugereix amb tasques de distractors més simples. Això no obstant, la o les tasques pendents segueixen presents, de manera més o menys conscient.

La procrastinació ansiosa sol estar relacionada amb el fet de no calibrar adequadament el nivell d’autoexigència i les capacitats pròpies a l’hora d’afrontar una tasca, però també obeeix a la manca d’un mètode per poder gestionar les tasques d’acord amb la seva importància i segons el temps del qual es disposa. Poder regular adequadament totes aquestes dimensions no és una tasca fàcil, menys encara quan no n’hi ha aprenentatge explícit i davant les pressions socioculturals sobre el rendiment accelerat, sense falles. I resulta que, com més procrastinació, més malestar. Amb això passa una cosa semblant al binomi ansietat-evitació. Com més ansietat, més evitació i torna a començar.

La procrastinació és una estratègia apresa, sovint de manera inconscient, que perpetua l’auto-devaluació i l’estrès creixent, ja que la causa de l’angoixa mai no s’acaba de resoldre i la persona continua preocupada per allò que encara li queda pendent. La sensació d’estar desbordat es va incrementant a mesura que s’acumulen tasques per fer, sense haver-hi una discriminació sobre què ha de ser afrontat de manera immediata i què es pot anar fent a poc a poc i en la mesura de les nostres possibilitats. De vegades és una estratègia en què s’acaba desembocant quan hi ha desmotivació a la feina, incrementant així la sensació de baixa competència i d’esgotament físic i emocional. Al proper post suggerirem estratègies útils i senzilles per detectar la procrastinació i per anar podent canviar aquest estil d’afrontament, especialment en la variant ansiosa-evitativa.